Albert Roma: "L'Escardívol era una platja"

L’Albert Roma tenia 30 anys quan va viure la tràgica rierada que va sacsejar la ciutat i va suposar un abans i un després a Rubí. Ara, amb gairebé 90 anys, ens recorda aquella fatídica nit del dimarts 25 de setembre de 1962.

Com un altre dia qualsevol, ell havia anat a treballar a Terrassa. Vivia amb la seva dona, la Maria, i dues filles petites, en un pis proper a l’antiga Estació.

“Baixava cada dia amb el tren de les 22 h de Terrassa a Rubí. En aquella època ningú tenia cotxe. D’allà on treballava fins a l’estació agafava l’autobús que hi havia prop de l’empresa”, explica.

Aquell dia va sortir una mica abans de la feina, a Terrassa, i quan va pujar a l’últim autobús, amb més persones, recorda que al carrer ja hi havia mig metre d’aigua. Van demanar al conductor que els deixés davant l’estació "per no mullar-nos fins als genolls". Quan el vehicle va girar per marxar "ja se’l va emportar la riera, anava flotant”. Per sort, l’estació era l’última parada i havia baixat tothom, menys el xofer i el cobrador.

I és que, Roma, d’ulls vius i fent mostra d’una gran agudesa, recorda que sovint el nom de rambla no es posa perquè és només “un lloc maco per on passejar”, sinó que correspon a aquells trams on hi havia antigament un torrent d’aigua, com la rambla de Terrassa o la de Barcelona.

“La riuada va ser de 22 a 23 h, i només. A partir de les 23 h ja no quedava ningú”, assenyala. Aquella nit, i amb la colla que sempre s’hi trobaven per agafar el tren de tornada, van decidir anar a l’Ajuntament de Terrassa a agafar un taxi perquè passava el temps i no apareixia cap comboi.  

“Arribem a l’Ajuntament i hi havia l’alcalde en persona, el Clapés, alt i ferm, donant ordres als camions per anar a socórrer els veïns. Ens vam pujar en un d’aquells camions i vam començar a veure morts. Vam entendre que allò no era una simple pluja”.

L’Albert explica que van estar fins a les quatre de la matinada portant espelmes, “a trossos”, per donar-los-hi a la gent que s’havia quedat sense llum. Llavors van decidir, ja que no hi havia cap altre mitjà de transport, tornar a peu des de Terrassa fins Rubí. “Arribem a Les Fonts i ens trobem el pont trencat i encara baixava un metre d’aigua a tota pastilla. Era impossible passar. Mentre pensem què fotem arriba un cotxe i un dels tres amics dels que anàvem el coneixia”.

Finalment, l’Albert va poder arribar prop del cementiri de Rubí donant la volta en cotxe per Sabadell i la carretera de corbes de Sant Quirze. Ja a la ciutat, tenint en compte que devien ser les cinc de la matinada, va començar a estranyar-se perquè hi havia moltes persones al carrer a aquelles hores.  

“Estava tot enfangat i sento veus. Algú diu que a l’Escardívol s’han emportat ponts i tot. Això em va quedar gravat. Llavors em vaig fotre a córrer perquè a casa la petita tenia un mes i la gran quatre anys”.

L’Albert explica que la seva dona sentia des de la finestra els crits d’auxili prop del pont del tren, un dels pocs que va aguantar l’envestida de l’aigua a la ciutat. A més, tothom pensava que ell estaria mort perquè encara no havia arribat a casa.

“Si se’ns emporta que se’ns emporti a tots junts”, és el que repetia la Maria, abraçada a les seves filles, la nit de la rierada. “I a més, convençuda que jo ja no apareixeria”, recorda l’Albert, qui afegeix que una experiència així “et queda gravada per tota la vida”.  

La família de l’Albert va tenir sort i l’aigua no va arribar al seu pis. En canvi el seu amic, l’Aznar, la seva dona, i el seu fill d’un any, van desaparèixer per sempre més aquella nit. Vivien al barri que s’havia construït de forma precària a l’Escardívol, a l’actual aparcament de cotxes.

“Era un rengle de cases perpendicular a la riera. L’última era d’un company que treballava amb mi a Terrassa. Es va casar gran, 40 anys en aquella època. Era un manetes i es va fer la casa i la instal·lació. Sempre em deia que el visités”.

L’Albert finalment el va anar a veure un mes abans de la rierada i es va fixar que a uns passos escassos de l’habitatge passaven tres o quatre dits d’aigua de forma constant. “Escolta, Aznar, no tens por que t’entri aigua?”, li va preguntar. “No, siempre baja esto”, li va respondre el seu amic, que era aragonès.

El dia de la rierada, quan començava a clarejar, l’Albert i la seva dona van anar a l’Escardívol a buscar-los però “era una platja. No sabies ni on estaves. No hi havia res, ni fonaments ni cases. Van desaparèixer totes”.

L’Albert va estar mesos buscant-los entre els centenars de cadàvers que es van trobar. Alguns dels cossos van ser arrossegats fins al mar i d’altres eren portats en camions cap al cementiri municipal, a l’espera que poguessin ser reconeguts per amics i familiars. Mai més però, va saber d’ells.

I amb el xofer i el cobrador de l’autobús que va marxar flotant, què va passar? Quan van passar mesos i es va normalitzar la situació, l’Albert explica que es va trobar el cobrador viu. Els hi va explicar que el conductor va saltar per la finestra i es va poder subjectar a una reixa, tot esperant que baixés l’aigua.

El cobrador, pensant que moriria, es va cordar la corretja de la bossa al pal de l’autobús. “Quan em mori, que em trobin”, recorda l’Albert que li va explicar, convençut que no sobreviuria. L’autobús va seguir rambla avall ple d’aigua però va xocar amb una cantonada, “rebentant vidres i tot”. El xofer, que havia perdut l’oremus, va sentir veus i es va adonar que continuava viu.

Respecte al documental de TV3 emès aquesta mateixa setmana sobre els nens desapareguts a la rierada del 62, el rubinenc es mostra “decebut” amb el reportatge. ”Vaig viure la guerra del 36 i la rierada i me’n recordo com si fos ahir. Mai a la vida s’havia parlat de nens perduts”. No nega que hi hagin hagut casos però creu que serien comptats i, creu, malauradament, que molts dels “nanos estaven dormint i van anar avall”.

Tampoc està d’acord amb comparar els nens robats durant el franquisme a dones republicanes amb els que podrien haver estat sostrets després de la riuada. “Hi ha un abisme”.

A més, destaca la figura del periodista Joaquín Soler Serrano, que en els dies posteriors a la rierada va fer una crida ciutadana per ajudar els afectats amb diners, aliments, roba i medicaments.

Segons Roma, en el documental hi ha un error perquè “van ser 30 milions de pessetes i no 20”, els diners que va aconseguir recaptar el locutor en aquella època per als supervivents de la tromba d’aigua.

En aquest sentit, Roma destaca l’onada de solidaritat i com tothom es va bolcar en ajudar els veïns perquè a ningú li faltés res. “Al Casino van arribar matalassos, mantes, roba, de tot... La solidaritat, desgraciadament, va ser absoluta, excepcional”.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.