Ivan Mañero: "La cirurgia plàstica té una enorme implicació en la salut de les persones"

Metge cirurgià plàstic amb més de 20 anys d'experiència en la professió i reconegut mundialment. Ivan Mañero és pioner en cirurgies de reassignació de gèneres, sent dels primers d'Europa en crear una unitat específica, la IM Clinic Gender. Des de finals dels anys 90 ha ajudat a més de 3.000 persones a concordar el seu cos amb el qual són. També capitaneja la Fundació Ivan Mañero a Guinea Bisssau, on sobretot s'implica en la divulgació sobre els perills de la mutilació genital femenina. Entrevista original publicada al TOT Salut.

La professió de cirurgià plàstic és quelcom més que estètica?
L'estètica és una part molt petita de la cirurgia plàstica, però probablement és la més mediàtica.
Els cirurgians plàstics fem els retocs de bellesa, sí, però som els mateixos que tractem la gent cremada, moltes amputacions quan s'ha de reconstruir una cama o un braç, la reconstrucció de cap i collen un càncer, etc. Realment la cirurgia estètica és només la punta de l'iceberg.

Així, la seva feina té una relació directa amb la salut.
La cirurgia plàstica té una enorme implicació en la salut de les persones. No només quan parlem de cirurgia reconstructora, sinó fins i tot avui dia la cirurgia estètica és també en molts casos una part de curació. Hi ha moltes persones que se senten infelices, que se senten malament amb el seu cos, i de vegades, una cirurgia pot ser suficient per a algunes persones. 

Si la cirurgia plàstica pot ajudar a superar complexos, fins a quin punt s'ha d'implicar psicològicament amb els seus pacients?
Crec que tots els metges han d'empatitzar amb el pacient. Que això vol dir que t'emportes a casa malestar, el dolor d'aquella persona? Val, és la teva feina també; els bombers es cremen, no? Realment forma part i sí, ens hem d'implicar perquè són persones que pateixen, a les quals has d'entendre i acompanyar. 

Però també ha de saber dir que no. 
Sí, saber dir que no i sobretot saber explicar per què no. Normalment, quan qualsevol persona et demana ajuda es genera una batalla. Si el pacient se'n va amb un no, pot acabar amb un sí en la consulta del costat. Per tant, s'ha de fer pedagogia perquè pugui entendre que pot estar equivocada. Per exemple, hi ha persones que poden prendre la decisió d'operar-se en un moment de daltabaix, imagina't una separació; ho acostumo a veure més en dones, que senten una baixada de l'autoestima i pensen que les han deixat perquè ja no està guapa, perquè li falla el pit, la panxa... busquen una explicació. Tu li has de fer veure que no, que ni operant-se tornarà amb el seu marit o amb la seva dona ni tampoc serà una solució.

I en quins casos la cirurgia sí que pot ajudar a viure en pau a una persona?
Jo crec que l'exemple més clar és el món de la transsexualitat, algú que ha nascut en un cos que no li toca. Aquesta és una persona absolutament enfonsada, amb intents de suïcidi, que ningú la comprèn, tot el contrari, l'han intentat convèncer que això no és així. Amb sort troba un metge que l'entén, que l'opera, i veus com aquesta persona de cop és feliç: comença a desenvolupar-se des del punt de vista intel·lectual, fa coses noves, fins i tot comença noves relacions, forma una família... i veus com va avançant. I després de veure passar 15 o 20 anys t'adones que sí, que un canvi en el seu físic ha fet que aquesta persona sigui feliç. 

IM Gender és un referent internacional en cirurgies de reassignació de gènere, un projecte que comença amb un cas concret l'any 1999. 
Sí. La transsexualitat era una assignatura que en aquella època no existia en medicina. Els metges sortien de la facultat sense saber realment què era un transsexual ni quines cirurgies es feia. Llavors, qui les havia d'assumir? No en tenia ni idea. Però un dia m'arriba una persona a la consulta que, com que ningú li ha fet cas, ha marxat a un altre país a operar-se, ha sigut un desastre, i ara no té confiança per a tornar a viatjar ni s'ho pot costejar. Li vaig fer una cirurgia reconstructora, i en acabar, la persona em va fer un comentari que em va atrapar: "Quina pena que haguem de marxar del nostre país". Aquí va començar la meva formació en el món de la transsexualitat. Ara sembla fàcil, però en aquell moment era un sacrilegi, eren persones que s'associaven al món de la prostitució i de la bogeria. Jo vaig tenir molts problemes a nivell personal i mèdic, alguns col·legues em qüestionaven. O fins i tot en alguns hospitals no em deixaven operar. Crec que la valentia dels metges és el que fa avançar la medicina, si no, no estaríem fent trasplantaments de cor.

Quin criteri van utilitzar per a crear de zero i sense referents les diferents seccions?
Masculinització i feminització corporal i facial, cirurgies de veu, mastectomia... La cirurgia de gènere s'ha anat desenvolupant a mesura que els i les pacients han anat demanant. Jo mateix he publicat i descrit moltes tècniques noves.

Algun cop no han pogut satisfer la necessitat d'algun pacient?
La transsexualitat ha estat com una flor, amb el temps s'han anat obrint els diferents pètals. No només hi ha transsexuals femenins o masculins, ara també hi ha no binaris o persones que flueixen. Quan ens venen aquestes persones les observem i treballem amb elles. Quan et demanen una cirurgia que no és comú, per exemple, "com no soc ni home ni dona vull un tòrax sense arèoles", això ho has de valorar. Si realment li crea molta angoixa, li fas el que t'està demanant. Però evidentment no es fa a tothom el que demana, encara estem explorant aquestes noves formes d'autopercebre's.

També ha canviat el procés que passa el pacient?
El procés del pacient ha variat molt. Fa uns anys això era una malaltia i, per tant, requeria una sèrie d'informes mèdics, psiquiàtrics i psicològics, d'endocrinologia, de tractament hormonal durant anys, fer un rol abans de fer-se el canvi de sexe... Això ara ha canviat moltíssim. Ja no es considera una malaltia, l'única malaltia que pateixen és la disfòria de gènere, sentir-se infeliç perquè el seu cos no concorda amb el que és. 

Potser el canvi més invasiu és la vaginoplàstia o fel·loplàstica. Què es fa a IM Clínic perquè el procés sigui el més còmode possible?
Amb els anys d'experiència hem aconseguit rebaixar de 16 a 4 hores l'operació de canvi de sexe, i es fa tot en un sol dia quirúrgic. A més, els pacients ja ens venen molt informats. Acostumen a tenir grups de suport on s'ajuden entre si explicant-se com és passar per una cirurgia. Aquí acaben de resoldre els dubtes més tècnics, i quan després de molts anys veus que el pacient ho té clar, que ha passat per tota una evolució, llavors es posen en marxa les cirurgies.

Acumula un extens currículum de servei humanitari arreu del món i al país, que va començar amb cirurgies de reconstrucció en persones cremades.
Sí. Vaig començar en un país que sortia d'una guerra civil on els meus pacients eren cremats i mutilats per mines antipersona. De fet, la cirurgia plàstica va néixer a la Segona Guerra Mundial, quan es van adonar que era molt més eficient mutilar l'enemic que matar-lo, per provocar més impacte i que es volgués rendir. La cirurgia plàstica es crea per a atorgar a aquests mutilats una aparença humana. També treballo amb molts cremats perquè en alguns països viuen essencialment amb foc, no tenen llum elèctrica.

El 2007 funda la Fundació Ivan Mañero a Guinea Bissau. En aquests anys s'han complert les seves expectatives?
Quan mirem enrere veiem els canvis: tenim un hospital construït, metges i infermeres locals treballant, tres orfenats funcionant. Hi ha tot un sistema que encara no puc dir que si marxo continuarà funcionant, però ja comencen a ser autosuficients. Al final sí, és molta feina feta, però en un petit lloc d'un únic país. 

Encara hi ha moltes més necessitats que atendre. Està també implicat en la divulgació sobre la mutilació genital femenina a Guinea Bissau. 
Sí, la mutilació genital femenina és el meu estendard. Em sembla tan horrorós que en molts països s'hagi estandarditzat mutilar les nenes petites perquè no tinguin orgasme i que siguin fidels... I no és gens fàcil revertir això perquè els mateixos governants ho protegeixen, les seves mateixes filles estan mutilades. S'ha de fer molta pedagogia i encara estem lluny de la solució. El que sí que està més en les meves mans és concedir gratuïtament una operació postmutilació i alleugerar el seu dolor crònic, perquè la mutilació suposa viure amb dolor la resta de la seva vida.