“La rierada ha fet el Rubí d’avui”, entrevista a Lluís Bogunyà, testimoni de la rierada del 1962

El vint-i-cinc de setembre de 1962 el Lluís Bogunyà tenia 18 anys. En el transcurs d’unes poques hores les intenses pluges van desbordar la riera de Rubí, causant centenars de víctimes. Avui dia encara no se sap el nombre exacte de vides que les inundacions d’aquell fatídic dia es va endur per endavant.

Avui entrevistem a Lluís Bogunyà, rubinenc de 75 anys que va viure de ben a prop la tràgica rierada del 1962. Sorprenentment, tot el que va venir després ha conformat la ciutat de Rubí que avui coneixem.

Vostè va ser testimoni de la rierada que va afectar la població de Rubí el 1962. Com ho va viure?

Vaig col·laborar en el que vaig poder. En aquella època jo treballava en una empresa de Rubí i començava a estudiar enginyeria. Era el mes de setembre i encara no hi havia escola, per la qual cosa vaig estar uns dies fent neteja de cossos en el cementiri. Vaig estar pràcticament un mes sense treballar perquè la meva empresa es va inundar i els treballadors de les empreses afectades cobràvem de l’Estat.

On vivia exactament?

A una casa anomenada Cal Sant, per la història d’un rebesavi meu. El que és ara el carrer Cervantes amb Méndez Núñez.

Què feia quan va ocórrer la tragèdia?

Em va agafar a casa dormint. Em va despertar els sorolls d’uns tambors de la Falange i les campanes. A casa ens vam vestir tots. Teníem els baixos tots inundats amb un pam d’aigua i no hi havia llum. De seguida tothom es va mobilitzar. L’efecte més gros va ser anar al carrer Terrassa i veure que passava poca aigua però no hi havia res més, quan havia estat un carrer ple de cases. A partir d’aquí, vam anar a l’Ajuntament a veure què es podia fer.

Altres testimonis de la rierada expliquen que, malgrat la tragèdia, va haver-hi una onada de solidaritat. És cert?

La solidaritat va ser impressionant, tothom es va bolcar. Passat el trauma inicial el Casino es va omplir de roba per distribuir-la entre les famílies. Van venir totes les autoritats del país i mitjans de comunicació. El Franco va estar dues vegades, i el príncep Joan Carles de Borbó també.

Una anècdota molt interessant és que van venir a ajudar els Escoltes d’una banda, i la Falange, de l’altra, cadascun d’ells amb el seu uniforme. Van començar a tenir inconvenients entre uns i altres fins que l’alcalde de Rubí d’aquell moment, Miquel Rufé, va dir que ‘aquí no hi ha gent amb camises sinó gent que treballa’.

Com ha canviat la ciutat des d’aleshores?

Quan passa l’impacte dels primers anys te n’adones que Rubí no tan sols va viure una catàstrofe molt important amb centenars de morts i gent que encara avui dia, no se sap si hi eren o no, ja que en aquells moments no hi havia un registre eficient. Per mi la rierada va marcar un abans i un després per a Rubí, que en aquella època tenia una població de 9 o 10 mil habitants. Actualment som a prop dels 80.000 habitants. Rubí era pagès, amb una gran tradició vitivinícola tant o més gran que el Penedès, potser no qualitat però sí en quantitat. El canvi va ser brutal perquè va haver un canvi generacional, polític i industrial, ja que moltes empreses de Barcelona marxaven i es començaven a instal·lar aquí.

Hi ha una dita a Rubí que es feia córrer en aquell moment entre els pagesos que deia: ‘el que em donen per la finca mai ho trauré fent de pagès’. Es van vendre gairebé totes les finques i avui a Rubí pràcticament no queda ni una vinya.

Vol dir que les indemnitzacions per la rierada van afavorir el creixement de Rubí?

Primer, les indemnitzacions puntuals, que van ser molt grans perquè l’Estat va bolcar-s’hi plenament. Després, la compra de les finques per part d’indústries per col·locar allà les seves fàbriques. Passats 57 anys, entris per on entris de Rubí tot és industrial.

Va haver-hi una evolució econòmica a partir de la rierada, i es va aprofitar per edificar en terrenys relativament econòmics. Inclús empreses de Rubí, que estaven afectades per la riuada, es van traspassar a altres zones de la ciutat gràcies a ajudes estatals. Vam passar de ser un poble pagès a ser una ciutat industrial.

Crec que va haver-hi una evolució desmesurada i es van perdre certs al·licients culturals de la ciutat que avui encara costa recuperar.