Miquel Raso, testimoni de la rierada del 62: “Cadascú anava mirant qui li faltava al seu costat”

El Miquel Raso tenia només 11 anys quan la riera de Rubí es va convertir en una llengua d’aigua furibunda i es va emportar centenars de vides pel davant. Era 1962 i la majoria de les víctimes eren persones de condició humil i immigrants, moltes procedents d’Andalusia, que vivien en barraques que havien construït amb les seves pròpies mans al costat o a la mateixa riera. A hores d’ara, encara no se sap amb exactitud quantes persones hi van perdre la vida. 

Aquest divendres 25 de setembre farà 58 anys de la tragèdia que va marcar un abans i un després a la ciutat de Rubí.

Miquel, quina edat tenia i on vivia quan van ocórrer els fets?

Tenia 11 anys i vivia al carrer Llobateres, en una casa llogada per un pagès.

Què recorda d’aquell dia?

Recordaré sempre aquella nit perquè s’havia passat tot el dia plovent i jo estava nerviós perquè els nanos, a aquesta edat, volem jugar. A la nit, a l’hora de dormir, sentíem com uns crits. La mare li va dir al meu pare i ell va contestar que no patís perquè segurament era el vent. A l’endemà la mare em va despertar i no em va dir res. Em va agafar de la mà i vam anar fins on estava el convent de les monges (actual Escola Regina Carmeli). Allà tot eren horts però no quedava cap, era com una platja, no es veia res. Només al fons, algunes cases que estaven enganxades al camp de la via aguantaven. Tot era sorra i veies un braç o un peu que sobresortia. Va ser brutal. Miràvem però no parlàvem.

Què va passar després?

Vam tornar amb la mare. Tot aquest carrer (referint-se al carrer Dr. Robert) era un pou de trobades de gent i de brigades que venien a l’Ajuntament.

Recordo que a la tarda, on està ara la Sardana hi havia l’antic cementiri. Allà ja pujaven els camions amb tots els cadàvers, ficats en una espècie de sac, i els anaven apilant.

Tenia 11 anys, la mare havia d’anar a treballar perquè es guanyava la vida netejant cases, i jo anava sol. Vaig ser testimoni de tot.

No anava a l’escola?

L’escola va tancar pel dol que es va produir. Va córrer la veu que l’Escola Montserrat va ser la que va tenir més víctimes de nanos perquè era del rectorat i tenia més predisposició a agafar a tota la gent immigrant.

Recordo que les cases que hi havia al que és ara l’Escardívol eren tot barraques i hi havien posat el nom de ‘calle Córdova’, ‘calle Granada’... Molts eren immigrants que havien vingut d’Andalusia per trobar feina i no estaven censats. Segur que van morir més de 600 persones.

Com va ser la tornada a classe?

Va ser molt terrible tornar a l’escola després d’un mes. Quan van tornar a obrir, vam cantar el Cara al sol en files al pati i anaves mirant qui faltava. Jo anava a l’Escola Montserrat, a la classe dels grans, i aquí va ser el gran impacte. Quan ens vam posar drets al lloc, cadascú anava mirant qui li faltava al seu costat. Vam veure que estava més buida la classe. De seguida es va omplir però, perquè hi havia molta immigració.

Què va passar en els dies posteriors?

Als dies següents el carrer estava ple de militars que van enviar perquè hi havia gent que es dedicava a robar als cadàvers.

I què els hi robaven?

Doncs el que portaven a sobre: un rellotge, un anell o una cadena. Se sentien alguns trets perquè es va donar l’ordre que qui s’apropés als cadàvers no calia preguntar i es disparava. En aquella època qui marcava la pauta era la Falange.

A les tasques d’ajuda també van participar els escoltes catalans.

El Miquel Rufé va perdre l’alcaldia perquè es va rebel·lar contra la Falange, que volia que tots vestissin com a falangistes i que, a nivell europeu, es veiés la imatge de com ajudaven a Rubí. El Murillo (alcalde) va entrar perquè el Rufé es va negar a què la població vestís amb la camisa blava de la Falange.

A Rubí va venir Franco, els Reis...es va convertir en un nucli mundial d’informació. La premsa estrangera ens feien fotos als nanos.

Com torna a la normalitat?

Quan deixem l’escola i comencem a fer vida normal, aquell Rubí, que era bucòlic i pagès, va canviar. Rubí era un lloc per crear indústria. Per mi va ser la transició de la infantesa. Al poc temps em vaig adonar que era una persona de 20 anys i aquell Rubí que havia conegut ja era molt industrial.

Miquel, com supera un nen d’11 anys veure tot el va passar?

Jo diria que com el meu cervell no estava format i estava massa marcat per l’Església apostòlica romana, cada dissabte havies d’anar a missa, etc., estaves més per aquest control que no la preocupació de per què les coses passen.

Va haver-hi un punt d’inflexió amb els amics que havia perdut però no hi havia un dol constant. Passàvem gana i havíem de tirar cap endavant.

Per últim, què pensa del monument a les víctimes del 25 de setembre que hi ha al carrer del Pont?

Aquest monument respon a la situació grisa que vivíem en aquella època. Una rèplica de la manera de pensar que no recull la nostra inquietud, sinó la història del capellà i la Falange d’aquella època a Rubí.

Creu que s’hauria de fer un altre monument més adequat a l’època actual?

Aquest monument ha de donar resposta al canvi que està vivint la societat. Un monument consensuat de forma intergeneracional.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.