"Vam veure 'coses' que corrien per l'aigua i cridaven", Maribel Ruiz, supervivent de la rierada

El 25 de setembre de 1962, una rierada va assolar els pobles que l'envoltaven al Vallès Occidental, entre ells Rubí. Fa 56 anys d'aquella fatídica data i els seus supervivents encara la tenen ben present. Mai podran esborrar de la seva memòria aquella llarga nit i els dies posteriors.

La Maribel Ruiz tenia 14 anys i vivia amb la seva mare en una casa al costat de la riera. "Treballava al Vapor Nou i al voltant de les 9 i mitja la llum va marxar. El director de la fàbrica ens va dir que si no tornava en una estona l'electricitat que podíem sortir abans de la feina perquè la riera venia molt lletja. Així vam fer tots quan van passar els 10 minuts. Quan vam sortir corrents, l'aigua ja entrava per la porta gran de la fàbrica. Jo vaig sortir amb una altra amiga, i com plovia tant li vaig proposar resguardar-nos en un portal però ella em va dir que com ja estàvem molles, que millor anéssim cap a casa. Vaig tenir sort de la seva decisió perquè si ens haguéssim quedat en aquell portal, ara no ho estaria explicant. L'endemà quan ens vam llevar vam comprovar esgarrifades que aquella casa havia desaparegut, se l'havia endut la rierada", explica la Maribel. 

Ella era una de les famílies que vivien al costat de la riera a la part del Castell. Quan va arribar a casa, van poder veure amb la seva mare com l'aigua sortia del desguàs de casa i l'anava inundant. Llavors, van sentir un grup d'homes que cridaven pel carrer que tothom sortís de les seves cases perquè la riera estava molt malament. Pel pati de casa seva, i amb l'ajuda d'aquests homes, van treure gran part del veïnat que enfilava la pujada cap al barri que ara és Can Fatjó. "Mentre pujàvem, l'aigua baixava amb molta força, semblava que anéssim per un riu. Recordo molta foscor que només s'interrompia pels immensos llamps d'aquella nit. Mentre avançàvem com podíem entre l'aigua, i amb la il·luminació dels llamps, veiem 'coses' que corrien i cridaven arrossegades per la força de l'aigua". Òbviament, el que aquella nit veien la Maribel i els que l'acompanyaven eren cossos que no havien pogut aguantar la força de l'aigua. En aquell moment, amb la confusió de la nit i de l'aiguat, els veïns i veïnes no entenien res i van haver d'acabar de passar la nit a cases de particulars que els van oferir aixoplug. "Vam passar la nit com vam poder, entre llamps, trons i aigua, molta aigua. Semblava la fi del món. Quan era petita m'agradava molt que plogués a la nit, em relaxava. Ara no. Prefereixo que plogui de dia, quan jo vegi on sóc", explica la Maribel compungida.

L'endemà de la rierada, tots els veïns i veïnes van baixar a les zones de les cases. La de la Maribel havia resistit però la del costat i tota la resta havien desaparegut. A casa de la seva veïna, on vivien una mare amb la jove i la filla embarassades, una nena petita i els avis, havia desaparegut i amb ella, tota la família. 

En Lluís Mas tenia 17 anys, per aquella època tot un adult. Tot i que, segurament, no prou preparat per allò que viuria durant la jornada del 25 de setembre del 1962. Com cada vespre, es trobaven amb uns amics per fer petar la xerrada. Cap a les 9, ja cadascú anava cap a casa seva a sopar i a dormir. A més, aquell dia plovia. Poc s'imaginava el Lluís, que l'adéu d'aquell dia seria el definitiu, ja que a dos dels seus amics se'ls va endur la rierada. "El meu pare era regidor de l'Ajuntament i, per tant, ens van avisar que havíem d'anar a veure què havia passat amb la riera. Quan vam arribar a la zona no ens ho podíem creure. Només es veien les rajoles dels terres però les cases havien desaparegut. Hi havia fang per tot arreu", explica el Lluís. 

Segons expliquen els testimonis, els va costar molt de creure tot allò que va passar perquè la riera era més aviat un rierol que tots els joves de l'època creuaven sense problema diverses vegades al dia. "Allò que va ser més difícil per mi va ser anar a treure morts dels revolts de la riera on s'havien quedat encallats. Et donaven una forca i, apa, a omplir el camió. Punxaves a la pila i, potser, punxaves una panxa humana. Va ser molt dur", comenta el Lluís. Aquells camions carregats de cadàvers, els transportaven al cementiri de Rubí on els familiars i amics els anaven a reconèixer. La Maribel Ruiz hi va haver d'anar i "allà vam trobar algun dels veïns i veïnes dels quals no en sabíem res des de la nit anterior. D'altres els van trobar més endavant, ja que el riu se'ls havia endut molt enllà". 

L'aiguat del 25 de setembre de 1962 va ser molt dur per la vila de Rubí tot i que va demostrar la solidaritat dels veïns i veïnes que es van bolcar en ajudar aportant allò que podien. El panorama de l'endemà era desolador i les famílies havien quedat partides. Lluís Mas explica que "l'aigua va arrasar amb tot l'Escardívol, es va endur dues fàbriques. Pensa que l'aigua arribava al carrer Terrassa, on ara hi ha Correus". I per la Maribel també va ser molt dur que "els treballadors de l'antiga fàbrica JOSA plegaven a les 10 de la nit i quan van baixar cap a casa seva, a l'alçada de l'Església de Sant Pere, es van trobar que no els deixaven continuar perquè l'aigua arribava fins allà. Els pares de família no sabien què havia estat de les seves dones i fills. Va ser desolador". 

Ara, cada vegada que plou fort o que hi ha tempesta, la Maribel mira amb desconfiança cap a la riera, esperant, que allò que va fer tant mal a tota una vila no es torni a repetir. "A mi em fa molta por perquè tot i que sembla que hi ha molta distància, la meva casa continua al mateix lloc que el dia de la rierada", explica aquesta supervivent.