Grup d'alumnes de l'Escola Nacional de les Basses de la Seda de Rubí

Presentem aquesta setmana una fotografia de l'Arxiu Municipal de Rubí que ha estat publicada almenys en dues publicacions: per una banda el llibre L'Abans (2002), que la data del 1934, i per l'altra, el volum de J. Parras i M. Santirso titulat Rubí als pupitres (2007), sobre història de l'educació a la ciutat, on apareix com datada el 1939.

Es tracta d'un grup mixt de nens i nenes (curiós en una època on existia una separació rigorosa de l'ensenyament entre els dos sexes) de l'escola nacional anomenada "de les Basses de la seda",  on es pot veure entre els infants, segons L'Abans, la senyoreta Pilar.

Aquestes escoles ja existien en època de la II República. A l'actual carrer del Dr. Gimbernat (en època de Franco seria el carrer del 18 de Julio) es trobava la destinada a nens, mentre que al carrer de Sant Pere se situava la de les nenes (l'escola "de la Serradora").

L'escola de la Basses de la Seda fou construïda gràcies a la donació d'uns terrenys propietat de la família Pich-Aguilera, que posseïa una gran fàbrica destinada a la producció de teixits de seda i que encara podem veure a l'altra banda de la riera.

El 1939 Bartomeu Grimalt es va fer càrrec de l'escola pública de nens, mentre que la seva dona Vicenta Sancho dirigia la de les nenes. Ells dos ja eren mestres nacionals des del 1931 a Rubí i continuarien exercint uns 30 anys. Com a dada curiosa, hem de destacar que el senyor Grimalt de vegades ensenyava algunes paraules en català als seus alumnes. A les escoles de les nenes del carrer de Sant Pere, en aquells anys, cal esmentar la senyoreta Teresa Consarnau, amant del primer alcalde franquista de Rubí, Luis Iglesias.

També existia una altra escola on ara es troba la sabateria Bendranas, però no tingué molta continuïtat.

L'horari de classes en aquells temps era de 9 a 12 del migdia i de 3 a 6 de la tarda, de dilluns a dissabtes (on només s'hi anava pel matí). Els nens i nenes de l'educació primària ferien servir una Enciclopèdia on s'hi encabien totes les assignatures, que eren impartides per un únic professor en la seva quasi totalitat.

També hem de destacar l'existència de càstigs corporals, que a les escoles s'han mantingut fins ben bé a finals dels anys 70 (ho podem testimoniar qui tenim una certa edat!), com estar de cara a la paret, agenollats a terra o les clàssiques bufetades. També era usual copiar moltes vegades (normalment era cent) una frase del tipus "No hablaré en clase" o altres per l'estil.