A mi no m’és igual i a les persones que arriben, tampoc

Va ser veritablement descoratjador llegir l’entrevista de l’alcaldessa de Rubí, Ana María Martínez, amb el diari El Punt Avui, on confessava que li era “absolutament igual” el que digués SOS Racisme, mentre més endavant justificava que havia de “treballar per la pau i per ser una ciutat acollidora”. Va ser vergonyós llegir que no s’oposa al centre de menors, a la vegada que explicava “que ni és el tipus de centre ni és el lloc”.

Les contradiccions en les seves paraules i el menyspreu envers l’opinió d’una entitat que lluita per la igualtat de drets i oportunitats de totes les persones que formen la societat; que s’anomenés ‘problema’ l’arribada de persones que fugen de conflictes i catàstrofes; o el fet que un ajuntament orgullós manifestés que vol treballar al servei d’una ciutat, però que no escolta la veu de les persones que tenen alguna cosa a dir, deixa al descobert un greu símptoma d’ignorància o una gran voluntat d’ignorar. I és que el ‘problema’ real no és la gent que arriba, sinó el motiu pel qual marxen.

A mi no m’és igual que hi hagi empreses que exploten els recursos de països africans, asiàtics i sud-americans; a les persones que migren per manca d’oportunitats, tampoc. No m’és igual que Espanya vengui armes i financi guerres a Orient Mitjà, Amèrica del Sud, Àfrica, països del sud d’Àsia; a les persones que fugen de la guerra i la persecució, tampoc. No m’és igual que la Unió Europea tingui acords amb països de la Mediterrània, especialment els del nord d’Àfrica, perquè regulin la migració i es facin càrrec de la feina bruta a les fronteres, de manera que els estats europeus se’n puguin rentar les mans; a les persones que troben vies cada cop més perilloses per travessar la frontera tampoc els és igual. No m’és igual el canvi climàtic, la desforestació ni la contaminació que provoquen les societats més desenvolupades i que també afecta les persones que migren perquè s’estan assecant les terres on cultiven i els rius on pesquen. Tot això, a mi no m’és igual, i de ben segur que a les persones que fugen de la misèria i arriben a Europa amb l’esperança que els tractin dignament, com persones que són, i que pateixen les conseqüències de tantes injustícies, tampoc els és igual.

Podem pensar que tot això no és responsabilitat de l’Ajuntament de Rubí, però sí que ho és reconèixer l’èxode, la situació de perill i vulnerabilitat en què es troben aquestes persones (sobretot els  menors d’edat) quan arriben aquí després d’un llarg periple. També és responsabilitat de l’Ajuntament de Rubí que s’adeqüi un centre que doni refugi a qui ho necessiti, obrir-los els braços i oferir una ciutat plena d’oportunitats per al seu desenvolupament, presentar-los un entorn on puguin viure tranquil·lament i pensar en el futur. Això sí que ho podria fer en comptes de considerar que són un problema i girar l’esquena al diàleg i la mediació.

Les paraules son una gran eina que hem de fer servir amb cura, especialment en contextos on no només s’hi posa en joc l’estabilitat emocional i la trajectòria de vida d’una persona que arriba d’un altre país, sinó també la seva dignitat. Tanmateix, són les nostres accions les que acaben mostrant qui som de veritat.

Aquest mateix ajuntament podria facilitar les vies d’empadronament, complir amb el compromís que les persones nouvingudes estiguin ben ateses, que s’adeqüi un espai de primera emergència com ja tenen altres municipis, que es promogui un programa de famílies d’acollida des del consistori o que es proposin alternatives a un centre que estava pensat per acollir 80 menors; també podria posar en marxa els mecanismes que es van signar en una moció en el 2018 que compromet els partits polítics a condemnar els actes racistes i no tolerar actituds xenòfobes ni per part de la ciutadania ni de les institucions.

Sí, tot això també ho podria fer... Si tingués la voluntat de fer-ho.