Cap a un nou model de polítiques d’habitatge (1)

L’anunci públic de l’acord de coalició entre el PSOE i Unidas Podemos del passat 30 de desembre va deixar sense espai mediàtic un altre acord, en forma de Decret Llei 17/2019, publicat al DOGC del mateix dia, resultat de la negociació entre les entitats promotores de la Llei pel Dret a l’Habitatge, el món municipalista i el Govern de la Generalitat.

Ambdós textos són una bona notícia per tancar un any que, en matèria d’habitatge, va iniciar-se amb la retirada per part del govern del PSOE del recurs d’inconstitucionalitat sobre les mesures més importants de la llei catalana pel Dret a l’Habitatge, la 24/2015. Un any que també ha vist mantenir-se el degoteig de desnonaments hipotecaris i créixer dramàticament els llançaments per impagaments del lloguer, així com l’escalada de preus, fent cada vegada més difícil l’accés a un habitatge per gran part de la població. L’habitatge ha continuat sent un valor especulatiu i no un dret de ciutadania.

I tot això amb uns ajuntaments que no disposen de competències per canviar les lleis que ens han portat a aquesta situació i que alhora són els receptors directes de les demandes de la ciutadania. Les restriccions pressupostàries a la inversió dels ajuntaments, també han estat un fre a la promoció pública d’habitatges, que molts ajuntaments vam impulsar en les primeres dècades del municipalisme democràtic.

I en aquest panorama de carències, dificultats i patiment per a molta gent, les coses comencen a canviar i es posen els fonaments d’un nou model de polítiques d’habitatge: aquelles que posen l’exercici d’aquest dret per davant de la mercantilització del mateix.

I què aporta el Decret Llei 17/2019 de la Generalitat de Catalunya?

Resulta impossible respondre aquesta pregunta amb un parell de frases. En posteriors articles entraré en el seu contingut amb més detall, però el que sí que podem afirmar és que estem davant d’un conjunt de mesures que complementen, actualitzen i donen instrumental per fer efectiu aquest dret que es recull a la llei catalana del 2015.

A grans trets el contingut del decret podem dir que es milloren i amplien les mesures per combatre les situacions d’emergència habitacional; es proposen  noves mesures per augmentar el nombre d’habitatges protegits en règim de lloguer; s’inclouen modificacions legislatives  en matèria d’habitatge i en matèria urbanística i s’introdueixen algunes mesures per contribuir a la moderació de preus dels lloguers en habitatges privats.

D’altra banda, l’acord de govern progressista entre PSOE i UP inclou, en matèria d’habitatge, algunes de les reclamacions històriques que s’han fet des de les organitzacions socials i el municipalisme. L’anàlisi del contingut del mateix el deixo per a propers articles. Sols destacaria que en l’àmbit dels desnonaments es va cap al model català que es va implementar amb la Llei pel Dret a l’Habitatge i que es complementa i amplia amb el Decret Llei 17/2019.

Comencem, doncs, l’any 2020 amb bones notícies per als ajuntaments que volem fer front a l’emergència habitacional i a l’exercici del dret d’accés a l’habitatge per tothom. Ara caldrà passar de les bones notícies a la realitat efectiva. A gestionar el que alguns anomenen “el mientrastanto”, ja que aquestes bones notícies no resolen per si mateixes els problemes del dia a dia que tenen molts dels nostres veïns i veïnes.

La Mesa pel Dret a l’Habitatge ha de ser un dels principals espais d’interlocució i de treball cooperatiu i col·laboratiu on impliquem també als agents econòmics, jurídics i professionals de la ciutat. El Pla Local d’Habitatge que hem començat a treballar és una eina imprescindible per tirar endavant aquest repte, com també ho ha de ser el nou POUM. Per nosaltres no quedarà.