L’habitatge, eterna angoixa

L’habitatge forma part de l’eterna angoixa de molts ciutadans, sobretot quan hi han de destinar més del 50% del seu sou. No calen massa enquestes ni estudis per detectar que és una de les preocupacions més importants i recurrent. Ho és i ho ha estat des d’èpoques passades. Les solucions per resoldre-ho han sigut diferents i, de la mateixa manera, els resultats han sigut diversos. Ara com ara continua sense resoldre’s. Tant els que viuen de lloguer com els que paguen hipoteca, estan sotmesos a aquesta tensió. El Govern català i el Gobierno espanyol van publicitar recentment mesures per afrontar la situació. A Catalunya el president va prometre construir 50.000 habitatges nous i a Madrid van assegurar que blindarien a perpetuïtat tots els habitatges de protecció oficial. Amb l’existència d’un índex tan baix de confiança en els polítics, deixeu-me ser escèptic en les dues proclames. Sobretot si n’analitzem les circumstàncies: 

A Catalunya fa molts anys que les administracions, totes, han construït molt pocs habitatges. Fer-ne 50.000 de cop, ha agafat a tothom amb el pas canviat, fins i tot a les constructores. En una administració on la burocràcia té tot el sistema col·lapsat: planificar, redactar, aprovar i executar un projecte en un temps prudencial, diguem sis anys, és una missió quasi impossible. Potser l’objectiu de complir el calendari porti a arreglar el desgavell burocràtic. 

A Madrid tampoc ho tenen fàcil, la llotja del Bernabeu no ho veu gens clar. Blindar la protecció oficial a perpetuïtat vol dir que els habitatges, construïts amb ajuts públics, mai no podran anar al mercat lliure. Sembla d’una lògica sense discussió, però no. Al nostre país s’ha permès i es permet que, passats uns anys des de la seva construcció (entre 15 i 50), els habitatges de protecció oficial passin al mercat lliure. Això ve de lluny. Des d’una llei de juliol de 1954 (sí, 1954 per no dir 1939) fins avui, les diferents lleis d’habitatge han permès que els habitatges protegits, subvencionats amb diners públics, s’integrin al mercat lliure i deixin d’estar sotmesos a un preu regulat. La devolució dels ajuts, condició prèvia, surt a compte davant de les plusvàlues que genera el negoci immobiliari. Ja tenim el cercle tancat. 

Trencar aquesta dinàmica portarà molts maldecaps als precursors de la idea. La perpetuïtat obligarà que els habitatges de protecció oficial mantinguin un preu regulat i assequible per tota la vida. No tothom hi estarà d’acord. Les entitats financeres al davant, seguides de les immobiliàries. Sortiran altres entrebancs: Primer, de caràcter polític, perquè les competències de l’habitatge estan transferides a les comunitats autònomes. Les que no siguin de la mateixa corda no s’hi avindran per invasió de competències; segon, econòmiques, caldran molts diners per generar un parc important d’habitatge assequible, s’haurà de dotar al ministeri i les conselleries d’un múscul econòmic que darrerament no ha existit. Hi ha qui apunta la possibilitat de  fer acords amb el sector privat. Difícil que ells mateixos es facin la competència. 

La quantitat d’habitatge protegit, que hi hauria a l’estat si des de  l’any 1975 s’haguessin derogat les lleis que permetien passar-lo a mercat lliure, seria de 2,4 milions d’habitatges (dades extretes del ministeri d’habitatge). Massa cops em diuen que no cal mencionar el passat, però no em puc estar de dir que després de la mort del dictador haguéssim pogut fer més. L’habitatge n’és un exemple. Queda, però, un altre tema que sembla que s’ha oblidat i és ben present: els habitatges provinents de la crisi i que són propietat de les entitats financeres. Si es van destinar diners públics per rescatar aquestes entitats, un cop rescatades, per què no fer aquests habitatges de protecció oficial? O trepitjarem algun ull de poll?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.