Corimbo, més de 40 anys fent teatre amateur a Rubí

Corimbo és un grup de teatre amateur que fa més de 40 anys que estan a sobre dels escenaris de Rubí, apropant la cultura a tots els rubinencs. Després d’uns problemes amb la pandèmia i situacions personals que va provocar una aturada de 6 anys, tornen amb una obra pròpia, "El destino en un susurro", escrita per una de les membres del grup, Natalia Soto.

Avui parlem amb Soto, la directora actual Angeles Fernández, i l’apuntadora, Maria Àngels Aguilera sobre l’obra que interpretaran, però també sobre la trajectòria del grup i els reptes que han d’afrontar.

Més info: El grup de teatre rubinenc Corimbo estrena obra a La Sala

Com s’inicia Corimbo?

Ángeles Fernández: Lluís Carreño va ser la persona que ho va començar tot, estava molt ficat a la vida associacions i cultural de la ciutat. Al centre cívic de Can Fatjó, barri on vivia, va començar a fer obres de teatre i uns anys després, el 1983, va crear els estatuts i va formalitzar el grup. Poc després, Carreño va entrar en política i va ser regidor de cultura, des d’allà va fer moltes coses pel teatre amateur de Rubí, entre elles crear cicle de teatre amateur, que encara es continua fent, que s’interpretava a La Sala, sempre teníem teatre amateur a Rubí.

Com funciona el grup?

A.F.: Assagem 2 dies a la setmana al Casal Popular. Podem escollir entre un dia o dos, però al final si ens volem aprendre una obra, necessitem poder assajar almenys 2 dies a la setmana. Normalment interpretem una obra a l’any.

També t’has d’adaptar a la gent. En aquests anys ha marxat i ha entrat molta gent diferent, al final molts cops no és que no vulguin, és que no poden, és difícil conciliar el teatre amateur amb la vida familiar. És un grup molt democràtic, sempre mirem d'escollir obres que ens encaixin i agradin a totes, i que sempre variï el protagonista.

"És difícil conciliar el teatre amateur amb la vida familiar"

Natalia Soto: Normalment, fem una obra a l’any, però hem tingut una aturada de 6 anys. Vam començar a treballar en una obra que no ens acabava d’agradar, després la directora d’aquell moment es va quedar embarassada i no podia venir, va morir el pare d’una i l’avi de l'altre, després va venir la covid, no teníem indicacions. A la tornada de la covid, havíem passat 2 anys sense assajar, la gent s'havia oblidat del seu paper i molta gent va veure que no estava per fer teatre. Allà va marxar gairebé la meitat del grup. 

A.F.: El que fem molt és adaptar les obres a la gent que tenim, si som 5 doncs una obra per cinc persones, igual si som 10 o 3. El mateix amb el gènere o hem de trobar obres on no hi hagi homes o adaptar-les i canviar el gènere del personatge. 

Ara mateix només sou dones, doncs?

N.S.: Sí, ens costa molt trobar homes. De fet, jo estic farta de demanar-li als meus amics homes que vinguin. Vam estar mirant unes quantes obres que podrien estar molt bé, però clar, sempre necessitem algun home, per això a vegades canviem el personatge i fem una interpretació de l’obra.

"A vegades canviem el personatge i fem una interpretació de l’obra"

Per què creieu que hi ha aquesta falta d'homes al teatre?

N.S.: Jo el que crec és que les dones som més mogudes, ens agrada molt més fer coses i els homes tenen altres prioritats a la vida, i entre aquestes prioritats no està fer cultura. 

A.F.: La gran majoria d’homes els hi costa molt, i els que venen sempre són en grup, i quan marxa un, marxen tots. I molts dels homes que hem tingut son homosexuals, tenen una sensibilitat diferent, que no és més bona ni més dolenta, és diferent, que empatitza més amb la cultura.

Què us motiva fer teatre? 

 N.S.: És un moment de desconnexió total, és un moment que saps que tens per tu i per compartir amb tu. És una manera de fer introspecció amb tu mateixa on t’has de ficar en un paper d'una, fer-te'l teu. Jo ploro molt poc, i en escenes que són de llàgrima, has de pensar: com interpretaria això? Amb tristesa?, doncs potser en comptes de tristesa et surt fer ràbia. Has de donar-li la volta a un paper tenint en compte els teus sentiments. Crec que per això als que fem teatre ens agrada tant.

"El teatre és una manera de fer introspecció amb tu mateixa"

A.F.: hi ha una frase que va escriure el Lluís Carreño, que deia: el teatre és com un verí, se’t fica dintre i la sort és que el pots prendre a poc a poc. Cada vegada que veus una obra t’agrada més i més i això no t’ho pots treure de sobre a la vida.

N.S.: Una cosa que m’agrada molt de fer teatre és que quan estàs damunt de l’escenari, potser no saps res del que li ha passat durant la setmana a la persona que tens al costat, però saps que si tu t'oblides d'una frase o passa qualsevol cosa, pot confiar que l’altra persona seguirà. És una confiança cega. 

Ángeles tu portes al grup pràcticament des que va començar. Quina evolució has vist durant els anys?

A.F.: Nosaltres des del principi vam fer obres molt atrevides, hi havia una llibertat entre els anys 80, 90 i 2000 que ara no es veu. Els últims 10 anys he notat un gran retrocés. Mires una mica i t'adones que a molts llocs no els hi deixen fer determinades obres o els hi tanquen el teatre… o parem això o tindrem problemes, si al teatre no ho pots dir tot, estàs mort.

"Hi havia una llibertat entre els anys 80, 90 i 2000 al teatre que ara no es veu"

Noteu que hi ha censura?

A.F.: Sí, totalment. És molt perillós perquè en molts cops la censura te l’autoimposes i això és el pitjor que et pot passar.

N.S.: Així i tot, nosaltres això ens és igual i continuarem fent les obres que ens agraden. Per exemple en aquesta obra que farem ara, hi ha una parella i només som dones, doncs serà una parella homosexual, però en cap moment es fa menció a què siguin dues dones perquè si la nostra intenció és normalitzar, hem de fer aquestes coses.

Creieu que això fa que valori menys la cultura? 

A.F.: Sí, també perquè ara hi ha massa cosa per mirar, la gent rep informació i estímuls constants, hi ha massa opcions per triar.

N.S.: A més, crec que de teatre no es fa tanta publicitat, es fa molt més de plataformes de streaming per exemple. Això fa que cada cop sigui més difícil per grups com el nostre sortir cap endavant.

Que pot esperar la persona que vagi a veure l’obra "El destino en un susurro"

N.S.: És una tragicomèdia, la idea és portar tot allò que té la mort d’una persona a l'absurd. Com es tracten els familiars, temes d’herència, etc. És la primera obra que escric i realment la vaig escriure perquè era molt difícil trobar una obra per sis persones i que poguéssim canviar el gènere dels personatges, vam estar dos mesos buscant sense èxit. 

""El destino en un susurro" és portar tot allò que té la mort d’una persona a l'absurd"

Quins són els majors reptes que teniu ara com a grup?

A.F.: Ara mateix, poder mantenir la gent que tenim i, si pot ser, que vinguin moltes més i que molts homes s’animin a venir. Tot i que nosaltres continuarem al peu del canó siguem 10, 5 o 3.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.