L'entranyable Tió de Nadal i la seva història

Immersos en preparar les festes de Nadal, hi ha elements que formen part de la tradició catalana que no poden quedar fora de les llars per fer que la festa llueixi completament. Una d'aquestes tradicions és l'entranyable Tió de Nadal. I és que, quan arriba la nit de Nadal, poques són les llars que no mantenen la tradició de fer cagar el Tió.

Després de dies a casa, ben tapat amb una manta, i alimentant-lo degudament, el 24 de desembre a la nit arriba el moment que fa les delícies dels més petits de casa que, pal amb mà, canten i colpegen el tronc per aconseguir els seus regals.

Una tradició que té una llarga història al seu darrere, i que, per conèixer-la, hem de retrocedir uns quants segles. La idea va sorgir de la voluntat de garantir que la natura no perdés la seva fertilitat durant els mesos d'hivern. Un savi va voler rendir un homenatge a la natura en el moment en què, amb el solstici d'hivern, aquesta quedava adormida.

Així, posar el tió a casa era un símbol de veneració, i ell com a retorn, escalfava la llar. Per això se l'atiava amb un bastó, per mantenir el seu caliu. Amb els anys, aquest retorn es va substituir per llaminadures, símbol de l'abundància promesa després de l'hivern.

En l'actualitat, el Tió arriba a les llars uns dies abans de Nadal, normalment per Santa Llúcia (13 de desembre), i es guarneix posant-li cara, potes i barretina. Mai no hi falta la manta per cobrir-lo i protegir-lo del fred, i cada dia cal donar-li menjar.

I així s'està a la llar fins al 24 de desembre a la nit, o el 25 a migdia, quan, tapat amb la manta, els més petits (i també els adults) l'atien amb un bastó mentre canten la seva cançó. En acabar, i aixecar la manta, apareix la recompensa. Dolços i regals per tots els que l'han cuidat!

Aquí teniu la cançó per poder cantar-la mentre feu cagar el Tió!