Hugo Marlo: “Va ser un orgull poder fer el concert en memòria de l’Alan a Rubí”

Parlem amb el cantant, actor i activista trans que va fer el concert en memòria del rubinenc Alan Montoliu

El passat 18 d’octubre, el cantant, actor i activista trans Hugo Marlo, va fer un concert a Rubí en memòria de l’Alan Montoliu, en el context de la programació de l’octubre trans. L’Alan era un rubinenc transgènere que es va suïcidar el 2015 per l'assetjament escolar que patia. Aquest fet va commoure a moltes persones del col·lectiu LGBTQ+ i a la societat en general, fent que la figura de l’Alan es convertís en una icona de lluita contra la transfòbia a la ciutat.

Marlo va començar a enfocar la seva carrera com a cantant als 13 anys, quan va presentar-se al concurs musical de La Voz Kids, després també ha participat en el programa Got Talent i més recentment a Eufòria de TV3. A banda d’això, té estudis en interpretació i actualment està provant sort en càstings.

Com ell mateix diu, li agraden moltes coses i no pot parar quiet, és per això que a més de la seva faceta artística també té una esportiva i una reivindicativa. Pel que fa a l’esport, el futbol sempre ha estat una de les moltes passions de Marlo, això sumat al seu paper més reivindicatiu, va fer que acabés creant el primer equip de futbol trans federat, el CF Fènix, que va debutar també el passat mes d’octubre. 

El cantant també és cofundador de l’associació Tiresias, que pretén ser un espai segur per a les persones del col·lectiu LGBTQ+, sobretot per a les persones trans, així com un lloc des del qual visibilitzar les identitats de gènere i orientacions sexuals i educar al respecte.

Hugo Marlo. FOTO: Cedida

Hugo Marlo. FOTO: Cedida

Era la primera vegada que venies a Rubí per fer un acte reivindicatiu? Com va ser la teva experiència?

Sí, era la primera vegada, tinc família aquí i ja tenia moltes ganes. Em van contactar i quan van dir que volien que fos jo qui cantés en memòria de l’Alan, vaig sentir molta pressió de cop, però també molta alegria, era una cosa molt seriosa que s’havia de fer molt bé i alhora estava molt feliç perquè m’ho haguessin dit a mi, va ser un orgull  poder fer el concert en memòria de l’Alan a Rubí. 

"Va ser un orgull  poder fer el concert en memòria de l’Alan a Rubí"

Per què creus que és important fer actes d’aquest tipus en ciutats com Rubí? 

Crec que tot el que sigui sensibilitzar és molt important, perquè la gent ha de ser conscient que és una realitat, que les persones trans existim i que hem de poder ser feliços. Molts cops la societat ens fa infeliç pels estereotips que envolten la transsexualitat, la gent no entén que un noi trans no té per què ser supermasculí, un noi trans és igual que un noi qualsevol.

Recordar la memòria de l'Alan és molt important perquè la gent vegi que hi ha realitats que són dures, el bullying no és una ximpleria, els pares han d’educar als fills en què no està bé fer bullying, i és una llàstima perquè  està molt normalitzat en les escoles.

"Recordar la memòria de l'Alan és molt important perquè la gent vegi que hi ha realitats que són dures"

Quan descobreixes que t’agrada i que vols iniciar una carrera musical?

De petit m’agradava tot el que tenia a veure amb l’art, m'agradava el teatre, els instruments… i el meu pare em va ensenyar a tocar la guitarra i a més de manera autodidàctica vaig aprendre a tocar el piano. Jo de petit era molt tímid i gairebé no tenia amics, la música era el meu refugi. Per a mi, estar a casa tocant música era estar bé.

"Per a mi, estar a casa tocant música era estar bé"

Amb 13 em vaig apuntar a La Voz Kids i em van agafar per les audicions a cegues, era la primera vegada que em presentava a aquesta mena de concursos i en aquell moment vaig pensar que potser podria no ser només un hobby sinó que em podria dedicar professionalment. Així, des dels 13 he anat practicant i millorant. Als 16 anys vaig anar a Got Talent, vaig arribar a la final, això em va donar un impuls a continuar amb el somni de la música. Després em vaig presentar a La voz per a adults el 2019 que va ser just en el moment de la transició.

Com va ser aquest pas pel programa quan estaves transicionant?

Va ser un moment de moltes pors i dubtes. Just en aquell moment acabava d’operar-me de la mastectomia i havia de decidir si començar a hormonar-me o esperar. No va ser fàcil perquè sabia que la meva veu, que és el meu instrument, canviaria, i em va crear molts dubtes, i si canvia tant i ja no sé cantar?, al final vaig esperar. A més vaig sortir només amb el nom de Marlo perquè també estava en aquest procés de canvi de nom. 

Quan ja em van fer fora del programa vaig agafar el valor que necessitava i vaig començar amb les hormones. La veu em va canviar i va anar superbé. És veritat que fins que no van passar dos o tres anys la veu no la vaig tenir del tot controlada, però l’essència de la meva veu estava i ara m’agrada fins i tot més la d’ara que la d’abans.

Fa poc que has tret un nou EP, Estimarta. Què pot esperar la gent quan l’escolti?

Les cançons reflecteixen diferents etapes de la meva vida centrades en l’amor i el desamor. Està “No voy a ser yo” que és un desamor, però donant-te valor a tu mateix i no tornar amb una persona que t’ha deixat més d’una vegada. Després hi ha dues balades romàntiques, “Todos tus sentidos” i “Solos tu y yo” sobre quan finalment trobes a la persona que t’estima de veritat i també des del perdó per les coses que tu has pogut fer malament. Després està Estimarta, que és el single en català que parla d’estimar molt una persona i tenir ganes de fer mil coses.

Portada de l'EP Estimarta.

Portada de l'EP Estimarta.

A banda de la teva faceta artística, també tens una més activista. Fa dos anys que ets cofundador de Tiresias, explica'ns una mica que és i com va sorgir la idea?

L’associació Tiresias sorgeix de la idea del meu millor amic, que també és un noi trans i jo. Nosaltres sempre parlàvem de la falta de llocs segurs per a les persones del col·lectiu, necessitàvem persones que ens entenguessin i espais on ens poguéssim sentir bé i còmodes, i precisament això és Tiresias, un lloc on acompanyem i ajudem en el procés de la gent que ho necessita. Actualment, la portem el meu millor amic, la meva parella i dos amics més que també són trans.

"Tiresias és un lloc on acompanyem i ajudem en el procés de transició de la gent que ho necessita"

A l’associació a banda de xerrades i reivindicació també organitzem festes i colònies per a gent del col·lectiu, sobre tot trans. És una manera perquè molta gent que potser no està del tot còmode en el seu entorn o no rep el suport que necessita, pugui gaudir sense ser jutjat.

Durant aquests anys que has estat desenvolupant la carrera, t’has trobat algun entrebanc pel fet de ser transsexual?

Per mi ser trans no és un problema, mai ho he vist així, però realment quan et poses a pensar en coses que et passen en el teu dia a dia, dius, potser això m’ha passat per ser trans. A vegades els meus pares em diuen que deixi de dir que soc trans i que em dediqui a la música i ja, però és que jo vull visibilitzar, perquè a mi m’ha tocat ser músic i trans i jo ho vull visibilitzar, tinc moltes coses a dir. I sí que és cert que a vegades em fan pensar que m’aniria millor en alguns aspectes si no digués que soc un noi trans, potser més gent escoltés la meva música sinó ho sabés, però al final això és el seu problema, no el meu. 

"A mi m’ha tocat ser músic i trans i ho vull visibilitzar"

I evidentment que he patit algunes situacions de transfòbia. De fet, quan vaig treure la cançó “Nadie com tu” vaig fer una promo per Espanya i la gent quan em volia treure el tema trans ho feia fatal provocant situacions incòmodes i microagressions. Va ser una època en la qual tothom em deia pel meu deadname i em preguntaven coses fora de lloc, per exemple en una entrevista en directe em van preguntar que què tenia entre les cames. Al final l’empresa de promo va deixar de treballar amb mi perquè em van dir que no podien gestionar la situació, però això ara m’estic encarregant jo sol de tota la promoció.

A banda de la música, a què més et dediques?

Tinc estudis d’interpretació en cinema i teatre i ara estic fent càstings. També crec que el fet de ser trans m’ho pot fer més difícil, en el sentit que no sé si els directors de càstings de pel·lícules i sèries saben gestionar el fet de tenir un actor trans.

Com et veus d'aquí a 5 anys?

Jo lluito per poder independitzar-me i poder viure de la música  i de l’actuació. Ho veig molt difícil, però és el que vull, a vegades penso a rendir-me, però és que és el que realment vull i lluitaré fins al final.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.