Igor Stupkin: "No valorem el que tenim, fins que ho perdem o arriba una guerra"

Igor Stupkin és un ucraïnès de 40 anys que viu a Rubí amb la seva dona. És originari de la ciutat de Sumi, al nord-est d’Ucraïna, a menys de 40 quilòmetres de la frontera amb Rússia. És un dels municipis que més està patint l’atac rus. Els seus pares són allà i l’Igor relata l’angoixa i el patiment que està generant tota aquesta situació.

On està la seva família?

Els meus pares estan a Sumi. Els meus sogres i la meva cunyada, amb el seu marit i les dues filles, a Kiev. Els meus sogres tenien bitllets per venir cap aquí el dia 24, però les tropes russes van atacar els aeroports i va ser impossible.

Com es van viure els dies previs a l’atac?

Fins a l’últim moment, la gent no s’esperava que Putin prengués la decisió d’invadir un país veí. Sabíem que era una persona irracional, però ningú esperava que arribés fins a aquest punt. La gent feia vida normal. Per la meva feina, tinc contacte també amb moltes empreses russes i ho veien impossible.

L’atac va començar de matinada. Com se’n van assabentar?

Normalment apaguem els telèfons, però aquella nit els vam deixar oberts per si passava alguna cosa. Em vaig posar el despertador a les cinc de la matinada i em vaig despertar amb les notícies de la invasió, els bombardejos i atacs per tot el país. Va ser un xoc molt gran. I vaig sentir molta impotència, per tenir els meus éssers estimats allà i no poder ajudar-los. Va ser un atac de matinada, sense avisar. Una bogeria.

Com va ser el primer contacte amb els teus pares?

Els vaig trucar per saber com els podia ajudar. El meu pare és d’origen rus, com molta gent en aquella zona. Els meus pares també estaven en xoc, ningú s’ho podia esperar. Saben que em preocupo molt per ells i intenten fer broma. Em diuen que han viscut una vida excel·lent i que si arriba al final, estaran els dos junts. Quan parlo amb els meus pares, escolto tirotejos. Amb la meva dona, pensem que és tot un malson i que ens hem de despertar.  

Es plantegen marxar del país?

Els meus pares m’han dit que no aniran enlloc. Diuen que han viscut una vida magnífica i es queden a casa seva. Però, a més, és impossible perquè la ciutat està rodejada per l’exèrcit rus. Els meus sogres i la meva cunyada sí que estan analitzant la possibilitat d’anar fins a la frontera amb Polònia i jo anar-los a recollir per venir cap aquí.

Com ho està vivint des de tants quilòmetres de distància?

És un malviure. No sabem què pot passar demà. El dia 24 no vaig menjar res, vaig dormir tres hores. Estic constantment pendent del telèfon, les notícies i parlant amb els pares, els amics i els sogres. Sentim una gran impotència. Ucraïna s’està enfrontant al major exèrcit d’Europa, molta gent està sacrificant la seva vida per defensar cada metre de territori. Els nostres soldats tenen una gran valentia. Les meves forces ara estan enfocades en com puc ajudar als meus éssers estimats i tinc una preocupació constant pels meus pares. En qualsevol moment els hi pot caure una bomba per equivocació.

Molta gent està marxant d’Ucraïna.

Vindran molts ucraïnesos i els haurem d’ajudar. He anat al consultat per veure com puc ajudar, donant sang, diners o de qualsevol forma. Ens hem d’ajudar entre nosaltres com sigui. També oferiré la meva ajuda a la Creu Roja.

Quin missatge li agradaria donar a la gent de Catalunya?

Lamentablement, la vida pot canviar bruscament d’un dia a un altre. Moltes vegades no valorem el que tenim, fins que ho perdem o arriba una guerra, com passa a Ucraïna. Sempre penso que qualsevol conflicte s’ha de resoldre de manera diplomàtica, parlant. És impensable que al segle XXI es mati per qualsevol cosa. Hem de valorar el temps que passem amb els nostres éssers estimats, abraçar-los. El desastre pot venir de forma inesperada.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter i Instagram . També ens pots contactar i enviar informació de la ciutat des d'aquest formulari.