La nova reforma laboral, les claus per entendre-la

Derogar la reforma laboral del 2012 del PP, combatre la temporalitat i recuperar per a treballadors i treballadores els drets perduts des d'aquesta data. Una afirmació sostinguda pel PSOE i Unides Podem des dels primers dies de la darrera campanya electoral i fins avui aplaudida amb entusiasme per les principals organitzacions sindicals, les mateixes que han participat a la mesa de negociació al costat del Govern i entitats patronals per donar a llum les noves mesures. 

Ara, amb la nova reforma definitivament convalidada pel Parlament després d'una esperpèntica i vergonyosa sessió de debat i votació, cal desplegar allò aprovat i comprovar quina és la capacitat de la norma per assolir els seus ambiciosos objectius. 

Mesures manifestament insuficients

És cert que el RDL 32/2021 aborda algunes de les principals deficiències de l'actual marc regulador de les relacions laborals a Espanya, com ho són l'ús abusiu i fraudulent per part de les empreses de les figures de temporalitat legalment establertes, la inestabilitat i la degradació de les condicions de treball en contractes i subcontractes o, entre d'altres, el desequilibri existent a la institució de la negociació col·lectiva, element cabdal en la configuració de les relacions de treball. Però és igualment cert que la totalitat de les mesures aprovades i consensuades són manifestament insuficients per assolir els objectius declarats i que, a la pràctica, la reforma laboral no tan sols no ha estat derogada sinó que manté incòlumes els seus elements més substancials i perniciosos. 

Així és com t'afecta la nova reforma laboral

No s'ha revertit la dramàtica reducció de les quanties indemnitzatòries que ha fet que, de mitjana, un treballador/a acomiadat cobri actualment un 40% menys en concepte d'indemnització del que ho feia el 2013. No s'ha suprimit la potestat que actualment tenen les empreses d'imposar unilateralment reduccions salarials a les seves plantilles amb l'única condició d'aportar laxes explicacions sobre la conveniència (conveniència, no necessitat) de la mesura. L'extinció o finalització dels contractes temporals celebrats en frau de llei -que són la majoria aclaparadora de tots els contractes de treball subscrits- seguiran sense ser declarades nul·les, la qual cosa seria l'única possibilitat real de posar fre al seu ús per part de les empreses en lloc de confiar-ho tot a l'acció sancionadora d'una administració desbordada i mancada de mitjans. Tampoc no s'han rehabilitat els salaris de tramitació que, en el seu moment, constituïen el principal element de dissuasió a l'hora de persuadir les empreses d'executar acomiadaments sense causa. No s'ha restablert la prioritat aplicativa dels convenis sectorials respecte els d'empresa tret que pel que fa a les quanties salarials ni s'ha rehabilitat l'obligació d'autorització administrativa per executar acomiadaments col·lectius. Per tant, aquesta no pot ser considerada una reforma laboral estrictament regressiva en el sentit de representar una nova pèrdua de drets.

Veritablement, tota una novetat en un país on cada reforma del marc de relacions laborals ha servit per empitjorar la situació prèvia de treballadors i treballadores. Però les seves debilitats i mancances fan que, al mateix temps, resulti evident que no s'ha derogat pas la reforma de 2012, que es manté plenament vigent en tots els seus elements substantius i, per descomptat, en els més lesius. I mentrestant, el món del treball a Espanya s'ofega i dessagna per les ferides d'una temporalitat rampant, la reducció de salaris accentuada i l'extensió sense fre de la precarietat, a la qual contribueix decisivament el recurs creixent a l'externalització de l'activitat. Una situació greu i insostenible afavorida per una reforma laboral que els partits actualment al Govern van prometre derogar sense que hagin fet res més que incidir sobre aspectes puntuals.

Col·lectiu Ronda