“La vida allà és una aventura”, Xavi Mas, vicepresident del CEF Can Mir

El club de futbol de Can Mir de Rubí lidera un projecte esportiu únic a la ciutat que treballa perquè qualsevol persona, sense fer cap mena de discriminació, pugui jugar a futbol en un entorn en el qual no es valora la competitivitat o qui marca més gols, sinó la germanor i la pràctica esportiva com una forma d’integració social.

Perquè el Can Mir, un humil club amb un camp de sorra que encara està esperant l’anhelada i promesa gespa, ha aconseguit formar un equip de futbol de persones amb diversitat funcional, entrena a menors no acompanyats que viuen a Rubí, i ensenya futbol a qualsevol jove que vulgui jugar, sense importar els seus recursos econòmics o, literalment, el seu pes.

Un dels seus projectes solidaris més importants del CEF Can Mir està a milers de quilòmetres d’aquí, a la població senegalesa de Bouloukounda. Per segon any consecutiu viatja en un gran vaixell material esportiu i altres objectes que permetin a les persones que viuen allà ser més autosuficients. Perquè no volen fer caritat sinó ajudar a millorar les canalitzacions d’aigua, construir un camp de cultiu més proper i que els infants puguin jugar a futbol amb botes en comptes de fer-ho descalços o amb xancletes.

Justament d’aquest projecte solidari parlem amb el vicepresident del CEF Can Mir, Xavi Mas, a qui l’experiència li va marcar per sempre i li va inspirar a escriure el llibre “Bouloukounda: el llegat del Baobab”.

Dediques el llibre a les dones, l’autèntic sosteniment de la societat passada i futura. Explica’m el perquè.

Les dones de Bouloukounda porten el pes de la societat, allà i gairebé a tot el país. Tot ho fan elles perquè els homes han hagut de marxar a treballar a Dakar, la capital, o a l’estranger, com és el cas del Mbanding Dramé, que ens acompanya i porta quinze anys vivint a Espanya per poder viatjar un cop a l’any i enviar diners. Amb 300 o 400 euros pot viure la seva família i els seus fills estudiar. Allà no hi ha feina.

Qui és el Mbanding Dramé?

És amic nostre. El vam contractar per fer la jardineria del club.

Com sorgeix la iniciativa de Bouloukounda?

Hi havia molts pares i mares que ens deien que no sabien què fer quan les botes de futbol es quedaven petites. A més se’ns acumulava material esportiu i vam pensar d’enviar-la a algun lloc. Al Mbanding ja el coneixíem i sabíem que al seu poblat, que està molt abandonat, són molt aficionats al futbol. Vam començar a contactar amb gent d’allà i l’any passat els hi vam fer el primer enviament.

Com és la vida allà?

A les 7 del matí ja estan les nenes de 14 i 15 anys treballant, traient aigua del pou, fent la bugada, a l’hort...Ells porten el pes de tot, a 39 graus tot el dia.

La vida allà és una aventura, és una cultura molt diferent. Tot és molt lent, per això ara quan tornem ens hi estarem més dies perquè l’any passat ens vam passar la major part de la setmana esperant, o bé un autobús, o una negociació, que arribés el material que havíem enviat...

Quantes persones hi viuen?

2.000 habitants.

L’hospital més proper està a...?

50 quilòmetres. Pensa que hi ha una sola sala de parts, tota plena de floridures i humitat, sense esterilitzar...

Aquest any torneu i heu aconseguit recollir més d’un centenar de parells de botes perquè els infants i joves no juguin a futbol descalços o en xancletes.

I més de mil peces en total entre roba i altres coses. L’any passat portàvem molta roba de futbol i llapis de colors per a l’escola però quan vam estar allà ens vam adonar de les carències reals que tenen. El professor d’allà té 300 nens i quan fa un examen l’ha de copiar 300 vegades per cada nen, una feinada impressionant. Li portem una fotocopiadora però allà no tenen electricitat. Per sort hem pogut enviar-li ja per vaixell un generador de benzina, que allà és molt barata, i dos ordinadors, més capses amb roba, botes i altre material.

Com sorgeix la idea d'escriure un llibre?

Al tornar d’allà encara ho tenia fresc. De fet aquest any volem fer una pel·lícula. Ens agradaria filmar-ho tot i estem cercant una càmera petita per poder-ho fer o algú que s’animi a ajudar-nos.

Fins a on voleu arribar amb aquesta iniciativa?

No ens hem fixat un límit. Volem que tinguin una vida millor i ara bàsicament ens interessa acabar el col·legi, apropar la zona de cultiu on van les dones, que el tenen a dos quilòmetres caminant, instal·lar una bomba al pou i canalitzar l’aigua fins a l’hort.

L’altre projecte que tenim en ment, tot i que aquest any no l’acabarem és habilitar una zona de primers auxilis per curar petites ferides, tampoc es pot fer molt més sense els permisos governamentals. Aquest any instal·larem la caseta i buscarem a una persona encarregada per a cada cosa i que ens demani el que necessita.

Una altra cosa que ens preocupa molt són les deixalles. Allà no tenen cap tipus de reciclatge, volem ensenyar-los a fer compostatge tot i que, curiosament, els dies que vam estar no hi havia males olors ni deixalles a la vista. Vam generar més escombraries nosaltres en una setmana que no pas ells en tot un any.

Heu pensat alguna vegada en fer algun intercanvi?

M’agradaria molt però tinc dos temors molt grans. No tenen tele, ràdio, notícies...no tenen res. Quan vam arribar allà era la primera vegada que veien un blanc, una nena plorava perquè no n’havia vist mai cap. Portar un nen aquí pot ser un xoc molt gran i potser contraproduent. Ara bé, una persona de 18 anys, amb uns estudis podríem provar-ho però sabent d’on venen i ficar-los en una societat de consum tan bèstia com la nostra...crec que pot  ser molt dolent per ells. I sabent que després hauran de tornar. No m’estranya que després s’hi juguin la vida per venir aquí. Crec que no és la solució i el més saludable és intentar que ells allà visquin una mica millor.