Per què els nens i nenes amb TEA necessiten sortir al carrer?

Tots sabem que estar confinats és complex per a tots, adults i nens. Però què fa tan greu el confinament per a una família amb una persona amb TEA?

Intentar explicar-ho en breus paraules i que sigui apte per a totes les situacions familiars és difícil però, el podríem resumir en:

- Evitar nivells elevats d'estrès causats per la dificultat en la comunicació i la interacció social, que és comú en totes les persones amb TEA. Això fa que sigui molt complex per a les famílies i per a ells mateixos esbrinar quines són les seves necessitats, sentiments i inquietuds en cada moment, i per tant ajudar-los a gestionar les seves emocions i a exteriorizalas per a la seva estabilitat.

- La ruptura, sense anticipació, de les seves rutines, que és la forma en què viuen el seu dia a dia per sentir-se segurs i més tranquils els ha produït una incomprensió absoluta de la situació.

- El pitjor, la incertesa de el què passarà, què està passant i per què està passant. Tots els pilars del seu equilibri que són l'anticipació i la rutina per poder seguir avançant en una societat que no està pensada per a ells s'han fet miques i, l'únic anhel que els donem és poder sortir breument al carrer a respirar, alliberar la tensió o comprovar que les referències visuals del seu domicili estan intactes (buides de persones) però que tot està i en breu estarà bé.

Es tracta d'evitar, que aquests canvis en la rutina habitual no arribi als llindars màxims que poden tolerar d'inseguretat, de por, i d'angoixa, que sense cap dubte estem patint les famílies amb menors, o adults ja, amb TEA. Si sobrepasses aquests llindars desemboca en crisi d'ansietat o conductes disruptives incontrolades, fins i tot amb agressivitat cap al mobiliari, cap a ells mateixos (autolesions) o les persones de la seva pròpia família, i conductores impulsives en relació a l'alimentació.

Per tot això, diem que sortir al carrer per a persones amb TEA no és un luxe, és necessitat. I demanem respecte i comprensió perquè la resta de ciutadans no pertorbi o s'agreugi el que és l'últim recurs davant d'una situació greu de salut durant el confinament de la persona amb TEA.

Recorda que sortir és la seva última via d'escapament i de regulació d'emocions i no pot ser un càstig encara pitjor que el confinament per la increpància de veïns insolidaris.